Acompanyament En El Dol

El dol és el procés d’adaptació emocional que apareix després d’una pèrdua. Tota pèrdua comporta un dol, però no totes les pèrdues estan necessàriament relacionades amb la mort. A la vida hi ha una infinitud de pèrdues i cada vegada que avancem, creixem, i ens endinsem en una nova etapa, hi ha un dol. El canvi moltes vegades s’acompanya de petits dols.

Així doncs, quan parlem d’acompanyament en el dol, a què ens referim exactament? És un conjunt de processos psicoterapèutics que segueixen qualsevol tipus de pèrdua.

Quatre tipus principals de dol i alguns exemples:

Per l’acompanyament en processos de dol és important conèixer-ne bé cada tipus i el seu funcionament, a més de tenir eines i tècniques específiques per oferir a les persones que transiten per la seva pèrdua.

Durant la meva formació en Dol, vaig tenir la sort de formar-me en el model d’Elisabeth Klüber-Ross, pionera que es va aventurar en l’estudi de la mort de manera tant teòrica com pràctica. Durant tota la seva vida va acompanyar milers de moribunds en el seu final, de manera desinteressada i generosa. Va acompanyar nens, persones grans i especialment malalts de VIH —tan repudiats els anys vuitanta. L’interès i la vocació que tingué van permetre la coneixença profunda del que passa quan la mort apareix a les nostres vides. Una de les seves aportacions més importants va ser definir les 5 etapes del dol; avui en dia sabem que les 5 fases poden donar-se a qualsevol dels diferents tipus de dol. Conèixer les etapes i com afrontar-les és de gran utilitat a l’hora de treballar en psicoteràpia.

Etapes del dol:

Les etapes o fases del dol són cinc: negació, ira, negociació, tristesa i acceptació. Cada una de les fases té les seves pròpies característiques i no hi ha un ordre preestablert d’aparició; es mostren de manera diferent en cada persona. Per exemple, en una persona l’acceptació pot no presentar-se en anys i en una altra, aparèixer al principi de la pèrdua. Per posar més exemples, la negació podria aparèixer a l’inici d’una pèrdua, o quan a un moribund li confirmen el seu final imminent, o quan a algú l’acaben d’operar per treure-li un ronyó, o pot no aparèixer mai. És una defensa temporal de la persona, que pensa coses com “estic bé, això no està succeint”. Per contrast, hi ha persones que no ofereixen resistència ni a la pèrdua ni al canvi.

Amb tanta variació, conèixer les diferents fases i identificar a quin punt es troba la persona és un bon començament pel treball terapèutic, ja que, com he explicat, no hi ha només manera, sinó que cada persona tindrà els seus propis temps i processos —alguns necessitaran mesos i altres anys per sobreposar-se a una pèrdua.

L’acceptació sol arribar després d’haver passat prèviament altres fases. Algunes persones passen primer per la ira —“Per què jo? No és just!”— o la tristesa —“Qui sentit té? No val la pena fer res!”. La negociació —per exemple, “si em/li dones uns mesos prometo que canviaré”— és una fase que no passa tothom.

En què consisteix el procés terapèutic en el dol?

Tots els acompanyaments són més efectius des d’una mirada integrativa, on emoció, pensament i cos conviuen i s’expressen simultàniament, i s’han d’atendre. A més, el tipus d’intervenció dependrà del tipus de dol: es pot passar un dol anticipat quan se sap prèviament que una persona es morirà, un dol absent quan es nega la pèrdua i la persona actua com si res, o no resolt quan perdura en el temps i es torna disfuncional, entre molts altres.

L’acompanyament passa per identificar el dol, el tipus de pèrdua, la fase en què es troba, i oferir allò que la persona necessita. Uns necessitaran que els escoltin, altres necessitaran eines per afrontar les etapes, hi haurà gent que necessiti entendre la situació per poder tirar endavant… Cada persona té la seva necessitat.

Un altre factor important és oferir acompanyament de la manera que la persona el vulgui rebre. M’explico: he vist professionals acompanyar amb contacte físic excessiu, aclaparant la persona que acompanya. De la mateixa manera, he vist persones sentir-se molt còmodes simplement en silenci, i altres necessitar diàlegs transcendentals o espais on descarregar la ira. El professional que acompanya la pèrdua hauria de ser capaç d’identificar el que cadascú necessita i adaptar-se a les seves necessitats.

L’empatia, saber escoltar de manera activa, la maduresa, l’equilibri personal o la capacitat de sostenir l’altre són algunes de les habilitats essencials que un psicoterapeuta ha de tenir, a més de poder oferir un espai segur, relaxat i confidencial. Sigui quina sigui la pèrdua, el dol és un moment estressant. Si a més està relacionat amb la mort física et diré que la mort està inseparablement unida a la vida, perquè la vida no pot existir sense la mort, ni la mort sense la vida. La intensitat del moment de dol pot sacsejar moltíssim i canviar moltes àrees i molt diverses de la vida d’algú. Per això, aquest és un tipus d’acompanyament, sovint transcendental i profund, que no tots els professionals se senten capacitats per oferir o desitgen realitzar. A mi, personalment, és un àmbit terapèutic que sempre m’ha atret i per això vaig decidir formar-me. La formació fenomenològica-experiencial va marcar un abans i un després en la meva manera d’acompanyar les persones. Descobrir el model de Klüber-Ross i tot el que ella va fer de manera tan desinteressada em va animar a seguir treballant-me i desenvolupant aquesta part de mi que desitja acompanyar la gent en aquests moments tan intensos i vitals de les seves vides.